Les línies que segueixen a continuació volen ser un homenatge a Mn Josep Cruells, rector de Cantonigròs, fins el 2009. Un any abans havia rebut el premi de la Fundació Carulla per la seva promoció del país i el seu compromís amb la pàtria, lligat al Festival Internacional de Música i Dansa. Ell em va encarregar la predicació de la festa major de Sant Roc, que se celebrà el 16 d’agost de 2008, i a la qual no vaig poder assistir per l’esgotament d’aquells dies.
Sant Roc és un màrtir del segle XIV. La seva festa se celebra el 16 d’agost. Va vestit com un pelegrí, amb una tumoració a la cama, acompanyat d’un gos que el llepa o que li porta un panet; guarnit amb una creu vermella sobre el pit i un àngel que li porta una medecina. Se l’invoca contra la pesta, les infeccions, les epidèmies i les plagues.
És patró dels picapedrers, empedradors i marbristes; dels cirurgians; dels hospitalitzats i de molts pobles que celebren la seva festa major en aquesta diada: Viella, Barbens, Castellfollit de Riubregós, Farrera, Gualba, Malgrat de Mar, Santa Coloma de Cervelló i Cantonigròs. Té molts altarets i capelletes dedicades als carrers de tot el país, especialment en els camins reials, de trànsit obligat per als viatgers i a tot el món. A moltes parròquies hi sol haver un altar i una imatge dedicades a sant Roc però potser els més vistosos i que són punt de referència de la iconografia són l’altar barroc del segle XVIII a la catedral de Barcelona; una talla també barroca al museu de Sabadell i una pintura del segle XVII del sant socorrent els atrafegats per la tempesta, al museu de València.
Se’l sol invocar contra la pesta, juntament amb sant Sebastià perquè, segons sembla, el 1645, a l’església de Frascatti, a Itàlia, es va escrostonar una paret on hi havia amagada una pintura de sant Roc i de sant Sebastià, en el temps d’una epidèmia de pesta i es varen dur les imatges redescobertes en processó. A partir d’aquell moment la pesta va remetre.
Es diu que va néixer a Montpeller i, havent quedat orfe molt aviat, va vendre-s’ho tot i se’n va anar com a pelegrí a Roma. Passant per Aquapendente, va tenir el primer contacte amb la malaltia. Des d’allí, després de curar miraculosament uns quants homes a l’hospital, va continuar el seu viatge. A Roma, un cardenal es va guarir de la pesta amb la seva intervenció. El cardenal va presentar Roc al papa de Roma. Allí hi romandria durant tres anys.
De tornada a casa, va ser ell mateix qui va agafar la pesta. Per això va arribar fins a una cova per amagar-s’hi i morir-hi. Aleshores fou quan un gos del veïnat vingué a llepar-li les úlceres i a dur-li algun mos de pa. Així va ser així fins que el va descobrir l’amo del gos, que va resultar ser una bona persona, tant de pes i com de bon cor. Amb les seves atencions, es va cuidar que s’alimentés i que pogués guarir.
Roc se’n va acomiadar al cap d’un temps i va provar de prosseguir el seu pelegrinatge cap a sant Jaume de Galícia. En el camí, passant per Montpeller, el van arrestar, per rodamón. Va acabar morint-se de gana a la presó de la seva ciutat natal. Allí es pot visitar el pou on el varen llençar perquè s’hi morís. A l’església del seu nom hi ha l’altar i el seu retaule, on es guarden les seves relíquies.
Sant Roc ens parla del pelegrinatge, de l’estar lluny de casa i de l’experiència que ens explica el Senyor, quan diu que «Mt 8,20 les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap.» D’alguna manera, el pelegrí és un mendicant, perquè no posseeix cap seguretat. Ha deixat casa seva i se n’ha anat de recerca, per a trobar-se amb el Senyor Crist. El pelegrí és aquell que fa l’experiència, i ens ajuda a tots a recordar-la, que en aquest món tots estem de pas i que no hi ha res en què puguem confiar més que en Déu. Ell és la nostra única seguretat. Cert que si visquéssim amb aquesta mentalitat més a flor de pell no hi hauria tants disgustos ni tantes persones que viuen angoixades, ni tancades en si mateixes, perquè l’horitzó de vida es troba finalment en aquell a qui la vida li pertany.
La festa de sant Roc s’escau en ple estiu, l’endemà de la Mare de Déu d’agost, per a molts són vacances i per a molts, d’una manera o altra, es dóna també un pelegrinatge a l’hora de sortir de casa i emprendre la ruta, el camí o la carretera. En aquest temps en què tota la societat es posa en camí, també ens recordem que tots estem de pas, que tots som pelegrins que ens adrecem cap a la nostra llar definitiva del cel. Mentrestant, mentre som en aquest món, tan sols hem de posar la nostra mirada en el cel, perquè siguem on siguem i fem el que fem, tinguem clar que el nostre punt de referència es troba a la casa del creador.
Del llibre “Déu per a pensar”
Demaneu-lo a jrdkst@hotmail.com
Pensa, prega, celebra la vida 