HISTÒRIA DE LES MENTIDES. EL CEMENTIRI DE PRAGA

El cementiri de Praga, d’Umberto Eco. Edicions Rosa dels Vents – Mondadori. 1ª edició 2010. 575 pàgines.

Umberto Eco és un nom associat popularment a ‘El nom de la rosa’ novel·la d’intriga eclesiástica de l’Edat Mitja que el va catapultar a la fama, encara més amb la pel·lícula que s’hi va rodar, a partir de les seves lletres.
Umberto Eco és també una marca lligada a lectura seguida, llaminera i incomprensible, com per exemple el seu segon llibre, ‘El pèndo de Foucault’. Algú sap de què anava i quina no era la conclusió sinó el més gran dels relativismes?
Ara se’ns torna a presentar amb una novel·la llarga que travessa de forma fulminant la història moderna d’Itàlia i de França, anant endavant i endarrera en el temps, amb feed-backs incessants que acaben de deixar el lector un tant perdut.
Això sí, de lectura llaminera, i amb aquella sensació de no saber el que s’està fent però que sembla que ens vol portar a algun lloc.
El cementiri de Praga relata la història d’un falsificador de documents que es troba immergit en esdeveniments foscos de la història recent: la guerra de reunificació italiana o bé la mateixa revolució francesa i, com a fil conductor, la persecució dels jueus i el controverni judeomassònic.
Un trenat que va avançant inexorablement i on ens vol mostrar, en contra de la saviesa popular, que diu que les mentides tenen les cames curtes, que, en canvi, hi ha certes idees falses que travessen tots els temps i que acaben penetrant les ments de les persones i dels pobles, de tal manera que compleixen amb la seva missió falsificadora.
Diu, a la pàgina 537, per exemple, per parlar dels jueus i fer-los veure com una amenaça per a la població benpensant europea. A partir d’aquí, buscar prejudicis que justifiquessin la seva persecució, expulsió del país o eliminació, tal i com Hitler també hauria fet, finalment.
‘Els jueus es proposaven ser amos dels ferrocarrils, de les mines, dels boscos, de l’administració dels impostos, dels latifundis, apuntaven cap a la magistratura, a l’advocacia, a l’educació pública, es volien infiltrar en la filosofia, en la política, en la ciència, en l’art, i sobretot en la medicina, perquè un metge entra dins de les famílies, més que un capellà. Calia minar la religió, difondre el lliure pensament, suprimir en els programes acadèmics les classes de religió cristiana, monopolitzar el comerç de l’alcohol i el control de la premsa. Redéu, què més pretendrien?’
En efecte, el Cementiri de Praga relata com les mentides i els prejudicis, aquests i molts d’altres, travessen la història, des del passat fins al present, i com van calant en les ments més diverses, des de les més formades a les que ho són menys, de manera que els governants de cada època, l’opinió pública i la proclama de lleis vagin conformant un corpus que corrompi la moral de la població i acabi condemnant els més odiats d’entre els homes. I tot, com a conclusió d’un procés normal, tranquil, i molt raonat per la no-raó.
El Cementiri de Praga, una altra aportació a la construcció de les idees que l’Europa moderna ha anat conformant a partir del buit, del no-res i del prejudici, per arribar a l’escepticisme, el nihilisme i la manca de fe.
Una oportunitat per adonar-se que allò que a voltes sembla tan segur, en canvi no és res més que un fruit de la irracionalitat moguda pels interessos més obscurs.