I nosaltres, què hem de fer? (III Advent C)

Aquesta pregunta li fan per tres vegades a Joan el Baptista en aquest evangeli que, fins i tot acaba dient que el Precursor anunciava la Bona Nova.

            Què hem de fer, també nosaltres? Si li preguntem al Baptista ens dirà que convé que actuem amb veritat i justícia, segons el bé propi i el bé comú.

            Com a primera dada rellevant, fixem-nos que Joan accepta a la conversió els pecadors públics, com eren els cobradors d’impostos i els mateixos guardes: gent coneguda precisament pels seus abusos en una societat que no era, ni molt menys, una societat de dret i amb uns polítics justos i intel·ligents, sinó més aviat en uns temps convulsos, amb uns governants trepes, egòlatres i desitjosos de riqueses i de plaers, que no havien de donar comptes als seus governats.

            No obstant, Joan accepta al baptisme de conversió els pecadors públics, de manera semblant a com ho farà Jesús. En canvi, té paraules dures (Mt 3,7) contra fariseus i saduceus, igual com tindrà també el Senyor, per les persones que demanen un sagrament però que no expressen una actitud de conversió: ‘cria d’escurçons’ els dirà. Joan el Baptista tampoc no és un dotat per a la diplomàcia i per això també tindrà un final martirial amb el vessament de la seva sang, precisament a mans dels governants dèspotes del país.

 

El baptisme de Joan és un baptisme de conversió.

            S’inclou aquell signe, dins del corrent baptista que estava molt actiu en aquell primer segle. ‘La gent vivia en l’expectació’ ens diu l’evangeli d’avui, justament perquè hi havia la consciència ben viva que el Messies havia d’arribar d’un moment a l’altre i que irrompria amb tota la força. Joan se’n distancia i no vol que el confonguin, per això diu ben clar que Ell no és el Messies.

            El baptisme al que Joan convoca és un signe de conversió, moral i també espiritual, que brolla de l’apetit de millora de les persones, de la seva voluntat i del seu impuls, per tal que sigui, a partir d’aquell moment, un temps de canvi cap a una vida més correcta segons Déu, segons la Llei Natural, podríem dir, que en el poble jueu tenen ben retratada en el Decàleg.

            En canvi, el baptisme al que Jesús apel·la al final de l’Evangeli, després de la seva resurrecció (Mt 28,19) és un sagrament on Déu hi té la iniciativa. És el que Jesucdrist ens ha revelat com a Creador però, i sobretot, com a Pare. El baptisme cristià, el baptisme de l’Església serà el signe del nou naixement en Déu, on nosaltres hi posem certament la nostra voluntat però el qui treballa més en el nostre esperit és el mateix Esperit de Déu, que ‘s’ajunta al nostre esperit i ens fa clamar Abbà Pare’ (Ga 4,6).

            Així Jesús pren el signe baptismal i el capgira, donant-li un sentit nou.

I nosaltres, què hem de fer?

L’homilia d’avui s’ha conclòs amb una breu cita sobre els tres esdeveniments socials que han marcat el diumenge 13 de desembre de 2009, responent a la pregunta adreçada al Baptista. Què hem de fer? Miro d’entrar-hi sense voler provocar polèmica sinó de provocar una reflexió aprofundida sobre qüestions que ens afecten en el nostre quotidià.

Primer. La Marató de TV3, que recull fons de la societat catalana per a un objectiu molt lloable com és la investigació de les malalties rares. En acabar el dia s’han recaptat 5 milions d’euros. Què és això en comparació amb el què costa la línia 9 del metro 1000 milions o bé un sol quilòmetre d’autovia, 4 milions?

            La caritat ben entesa és l’ajuda mútua a les persones pobres i, si és possible, les pobres dels pobres, com fem nosaltres des de la parròquia, sense despeses de tràmits, viatges, comissions o safaris que acaben en segrestos que, al seu temps també seran d’un cost caríssim.

            Si es reconeix que aquest és un objectiu lloable i necessari, caldria que fos el govern del país qui hi dediqués, no les almoines, sinó una part important del pressupost del país mateix. Així reconeixeríem realment que es tracta d’un objectiu necessari de la nostra societat i no tan sols marginal.

Segon. Les consultes populars. Una iniciativa social remarcable. La nostra societat massa sovint resta adormida i convé que hi hagi persones que, pacíficament, democràtica i amb respecte a l’ordre social, mobilitzin la gent i ens moguin a participar. De totes maneres, també ens fa pensar que en aquesta societat en què vivim ens governin els extrems polítics, i per això arriben lleis que no serveixen el bé comú sinó l’interés i la ideologia d’una petita minoria.

Tercer. La cimera de Copenhaguen. El nostre planeta demana que els polítics –altra vegada els polítics- prenguin mesures reals, dedicides i efectives per treballar per la conservació i millora del planeta i no es jugui amb el seu futur i, molt menys, s’hipotequi en la misèria el capital natural que Déu ens ha donat en la seva Creació. Per això les campanes de tot el món, també les del Voltreganès, tocaran aquest diumenge a les 3h de la tarda per recordar-nos que el futur del planeta és a les nostres mans (Cf. Gn 1,28) i Déu també ens demanarà comptes del seu propi jardí que Ell ens ha confiat amb tant d’amor.

 

Només Jesucrist ens salva.

            I per damunt de tot, confiem en Crist. Ell és l’únic que ens salva per damunt de les nostres mancances, de fe, d’esperança i de caritat, perquè Ell és qui regna sobre la nostra vida i sobre el nostre món. Jesucrist ja ens ha salvat, més enllà de les nostres febleses, malalties, pecats, mediocritats, mancances de tot tipus. Només en Jesucrist podem trobar la salvació i la pau.

            Ell que ens aplega a l’entorn de l’altar de la paraula i de l’eucaristia.